martes, 20 de septiembre de 2016

Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) és professor de llengua i literatura catalanes i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la Universitat de Salamanca. Part de la seva activitat investigadora se centra en l’estudi del gènere negre i policíac en llengua catalana i castellana. És autor de diverses publicacions (‘Catalana i criminal’ o ‘La cua de palla: retrat en groc i negre’) i director de la col·lecció ‘crims.cat’ de l’editorial Alrevés. També de l’assaig ‘Rafael Tasis, novel·lista policíac’. Precisament parlem amb ell d’aquest escriptor, un dels puntals de la narrativa policíaca en llengua catalana, vinculat a Premià de Mar, on hi escrivia i també de l’estat del gènere negre.
Text: Albert Calls  // Foto: Manel Gimeno
  • Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • Digg
Rafael Tasis és un dels pares del gènere policíac en català, què li devem però com a narrador?
Li devem el conreu novel·lístic en temps raquítics i noucentistes. En nombroses ocasions es declarà “un enamorat” d’aquest gènere i el defensà sempre. Com a narrador policíac cal destacar l’aportació d’una trilogia de vessant enigmàtica que té molta relació amb autors com Arhur Conan Doyle o Gaston Leroux però que s’entreveu també una certa crítica social a l’estil del realisme nord-americà. Podríem dir que la novel·la fou l’eix de la seva vida literària i la policíaca una de les seves dèries.
La seva tasca com a traductor va ser molt important també. Què cal destacar-ne especialment, però?
Va traduir molts gèneres i diferents autors. Pel que fa a la narrativa li interessà textos que reflectissin la condició humana i que fossin molts socials i realistes, amb autors com Virginia Woolf, Aldous Huxley, Dashiell Hammett i Georges Simenon. Ara bé, hi havia una necessitat de guanyar-s’hi la vida, com demostren les tretze traduccions de Maigret en tan sols nou mesos. Ah! I amb màquina d’escriure que li deixà Ferran Canyameres a París.
Quines influències perfilen el treball narratiu de Tasis?
Admirava la literatura francesa, anglesa i també alemanya. Noms com Wilde, Huxley, Duhamel li interessaren en bona mesura i els ressenyà a diferents diaris i revistes on col·laborà assíduament. Amb això queda de manifest que hi havia una voluntat de modernitzar la literatura catalana, de mostrar una contemporaneïtat necessària pels temps que corrien.
On està la seva capacitat de fer gènere i que tingui, per entendre’ns, ‘factura catalana pròpia’?
Doncs amb l’adaptació del model policíac a la nostra literatura. L’exili de 1939 a 1948 li permet conèixer autors com Raymond Chandler, Micke Spillane, Boris Vian i veure les possibilitats que aquest gènere podia tenir entre els lectors catalans. Fou un defensor de la novel·la urbana i la trilogia té un segell de marca indiscutible: Barcelona. Hi ha un valor sociològic, històric i estilístic de la ciutat. El segon aspecte és la creació de detectius nostrats que deambulen per la ciutat amb elements d’intriga i aspectes d’ordre social o plantejament ideològics que van molt més enllà de la literatura de pur entreteniment.
Quina és la relació de Rafael Tasis amb Premià de Mar, on estiuejava i quin paper hi té en la seva obra?
Doncs, com bé dius, un lloc d’estiueig vora Barcelona que li permeté tenir a la família de vacances mentre ell feia anades i tornades a Barcelona, un lloc per escriure de bon matí, inspirador i suposo que s’escaparia 5 minuts per capbussar-se una mica dins l’aigua!
Sense el paper divulgador de Tasis, la novel·la negra en català no seria el que és ara?
Bé, és l’Edgar Allan Poe català. És l’iniciador, l’home que obre el camí cap a una literatura que avui dia trenca motlles a arreu. És, sens dubte, un dels clàssics. No es pot entendre la gènesi de la novel·la negra en llengua catalana sense Rafael Tasis i Marca.
Com se situa Tasis en el context de la col·lecció emblema del gènere negre en català, ‘La cua de palla’?
La importància de Tasis a “La cua de palla” és cabdal. Primer perquè fou el valedor d’en Pedrolo, qui dirigí la col·lecció. Després perquè l’escriptor lleidatà encomanà traduccions a gent de la seva confiança com Maria Aurèlia Capmany, Francesc Vallverdú o el mateix Tasis i n’arriba a fer quatre: La clau de vidre (1963) de Dashiell Hammett,Amb la por al cos (1964) de Margaret Millar, Sota la pell (1965) de William P. McGivern (1965) i La dama fantasma(1965) de William Irish. La seva aportació hagués estat més extensa de no haver mort a finals de 1966.
Ho diu Pere Calders però sembla una evidència. En una altra literatura Tasis seria molt més conegut i en la nostra ha calgut l’assaig que vostè ha escrit per recuperar-lo d’un greu oblit.
Com Catalunya no és un país normal passen aquestes coses. Tasis hauria de ser un dels nostres autors de capçalera, com Balzac a França o Dickens a Anglaterra. Les seves novel·les –per citar una de les seves tasques- haurien de formar part d’un volum novel·lístic, d’una edició crítica amb tots els ets i els uts. Malauradament no es així i com tants altres (Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Maria Aurèlia Capmany) formen part de l’oblit. Una llàstima. Ens ho hauríem de fer mirar.
En Tasis trobem no solament un pioner del gènere policíac sinó també de ‘professional de la traducció’. Treballava pels descosits, reclòs. Vostè ha afirmat que va morir gairebé de “cansament de treballar tant”…És una manera d’explicar la vida difícil d’un home que prengué la literatura com un acte de servei. No sé si va morir de cansament però fou un treballador infatigable, un home que treballà d’escriptor, periodista, crític, traductor, historiador, articulista, compromès activista polític, entre moltes altres ocupacions. A més, encara tingué temps de fer-se càrrec de la llibre papereria paterna i mantenir una relació epistolar amb gairebé tots els intel·lectuals de l’època. Una feinada considerable, extenuant.
És necessària la reedició de les novel·les de Tasis?
Molt necessària. Però no n’hi ha prou amb reeditar les novel·les. Cal fer més actes. Enguany s’han complert els cinquanta anys de la seva mort i uns quants “tasians” ens hem dedicat a fer-ne tota mena d’homenatges. Per exemple, des de Can Valerià a Premià de Mar s’organitzà una trobada per homenatjar-lo i també el passat 9 de març se’n feu un a l’Institut d’Estudis Catalans, amb la família de l’escriptor. Esperem que tot això i més iniciatives serveixin per a promoure la figura d’un home cabdal a la literatura de postguerra i de servei al nostre país.


0 comentarios:

Publicar un comentario