martes, 20 de septiembre de 2016

 “Ha notat com l’home l’agafava per l’espatlla, la bufetejava, la desfigurava, la forçava, la penetrava, la feia cridar”. Irène ja té continuació. És Alex, una altra entrega de la sèrie policíaca protagonitzada pel peculiar inspector Camille Verhoeven. El culpable, Pierre Lemaitre, un escriptor amb una producció àmplia, guanyador del premi Goncourt per Au revoir là-haut, amb la qual s’endinsa en la llordesa de la Primera Guerra Mundial. Aquest darrer títol ha estat un veritable fenomen a França, on en poc temps ha venut mes d’un milió d’exemplars.
Aquesta vegada, la trama s’inicia amb un brutal segrest. Alex, una jove atractiva és raptada a plantofades i cops de puny en mans d’un operari. La víctima serà transportada dins d’un recinte fosc i lúgubre, sense menjar, amenaçada per unes repugnants rates dins d’una gàbia encaixada, sense cap mena de mobilitat fins que se li atrofiïn els músculs i les articulacions. En paraules del segrestador “ara miraré com la dinyes, puta de merda”. El mètode no és pas nou, sinó una tortura passiva ben eficaç i tradicional en temps de Lluís XI.
Sota aquest pretext, la narració es divideix en tres parts i en un cas ben entremaliat: d’una banda, la investigació d’aquest complex rapte per part del l’inspector i els seus homes; per l’altra, un esdeveniment que remou velles ferides del passat i implicacions emocionals. Però què hi ha de cert en tot aquest assumpte? On s’amaguen les autèntiques intencions del segrestador? I de la segrestada? Qui és la víctima i el botxí?
Com ha explicat l’escriptor, “la clau de la novel·la policíaca és el punt de vista, és a dir, on col·loquem la càmera, des de quina perspectiva mostrem el món”. I és que Lemaitre opta per enfocar la narració a través d’una prosa àgil, descripcions ben acurades, diàlegs ben visuals i que no deixin respirar al lector. Novament, - i com ja féu amb Irène- l’autor torna a fer ús de la intertextualitat, mitjançant referències literàries i cinematogràfiques. Aquí els homenatjats són Boris Pasternak, Thomas Mann, Marguerite Duras, John Harvey, Antonio Muñoz Molina i León Tolstói.
Fet i fet, cal destacar també el continu joc amb el lector, els girs argumentals i l’ambientació, a mig camí entre la foscor i l’espant, com si es tractés d’una novel·la de terror. D’aquesta manera, l’escriptor ens trasllada allà on se sent més còmode, un món peculiar farcit d’una violència no gratuïta, de neguit, d’incomoditat.
Una història de procediment policial i protagonisme coral, en la qual un grup de policies simbolitzen tot un braç armat que intenta garantir la seguretat i preservar el monopoli de la violència extrema, allò que Xavier Coma definí com «personatges enquadrats en les forces de l’ordre, amb especial atenció als seus procediments». En aquest cas, aquests mètodes recauen en l’agent Verhoeven  –excèntric investigador, home pacífic però amb moments de brutalitat, que no aixeca un pam de terra i que li permet tenir una visió ben peculiar del món que l’envolta-, acompanyat, això sí, de tot un equip: des de la paciència de Louis, el divertiment d’Armand o el difícil caràcter de Le Guen, tots ells són ben carismàtics i identificables.
Una d’aquelles novel·les que no us podeu perdre. Un autor que ultrapassa el gènere, que resulta gairebé inclassificable, que defuig dels tòpics literaris detectivescos. Un autèntic thriller, -fins i tot se’n farà una adaptació cinematogràfica ben aviat als Estats Units- ple d’esgarrifança, d’acció trepidant que supera la investigació plantejada i arrossega el lector en una espiral de fatalismes, en el qual el protagonista haurà de lluitar contra les forces del mal. Fareu bé, d’oblidar-vos dels happy ends.



Alex
Pierre Lemaitre
Traducció d'Albert Pejó
Editorial Bromera

315 pàgines
Resenya publicada a la revista Caràcters.

0 comentarios:

Publicar un comentario