És hora de plegar, o com aprofitar les vacances per
escriure una novel·la policíaca
«Escriure una bona novel·la policíaca és un joc de
bastant de taules»
Rafael Tasis
L’estiu del 1955 —gairebé els únics dies que féu vacances
aquell any— Rafael Tasis va escriure, a Premià de Mar, entre el 19 i 24 de
juliol, la tercera de les seves novel·les policíaques, titulada És hora de plegar. I és que l’any 1952
la família Tasis hi llogà una casa per passar-hi els estius. Dos eren els
avantatges de triar aquesta localitat: d’una banda, la proximitat amb Barcelona
—que permetia a l’escriptor de fer anades i vingudes amb facilitat i compartir
algunes hores de vacances familiars— i, d’una altra, poder compaginar les
tasques de la llibreria-papereria-impremta, escriure innombrables articles i
complir els compromisos adquirits.
En aquest atapeït context de treball, Rafael Tasis
redactà la novel·la que teniu entre mans. Pel que sembla, la idea original va
venir de dues persones de l’entorn de l’escriptor que li van explicar tota la
història que ens acaba plantejant. Com detalla Miquel Arimany,[1] un dels seus biògrafs i amics, es tractava de dos
operaris de la seva impremta que quan plegaven d’allà anaven a treballar en una
altra casa, que és on els passa l’aventura. Com indica Tasis a la dedicatòria
de la novel·la, «amb gratitud, a Agustí i a Víctor, que m’ho van explicar».
En aquesta ocasió, apreciareu que el text es presenta
dividit en nou parts, que —com ja és habitual a les novel·les de Rafael Tasis— coincideixen
amb plantejament, nus i desenllaç, repartits de manera equitativa. Si als
capítols inicials l’escriptor ens presenta tota l’amalgama de personatges i ens
planteja bona part de la trama, els posteriors ens serveixen per a anar
descobrint els possibles motius del crim, i finalment, intentar resoldre’l en
mans del seu duet de protagonistes. És
hora de plegar s’inscriu més aviat en la branca de la «novel·la d’enigma» ja tan característica de la seva producció. El lector hi trobarà el
plantejament d’una incògnita, que caldrà resoldre, ja que la trama se centra en
un petit i tranquil negoci d’argenteria del barri de Gràcia que es veurà
afectat per l’arribada d’una nova dependenta, anomenada Maria Josefina Guilera,
més coneguda per la Pepis —que, a causa dels seus encants físics-, farà
trontollar tots els personatges. De fet, el lector s’adonarà de l’ús de la
intertextualitat, en aquest cas es desvia cap al camp cinematogràfic,
com la incursió de «dona fatal», un personatge ben icònic d’aquesta mena de
narracions. Així s’entén l’enamorament del protagonista, en Víctor, i els
intents dels altres per aconseguir-la coincidiran amb la troballa, als inicis
de la narració, del cadàver de Pere Biure, el propietari de la botiga,
acompanyada d’un robatori de gran valor. Precisament aquest furt d’un misteriós
collar ens fa pensar que Tasis aprofità l’avinentesa per fer un homenatge a El collar de la Núria (1927), de Cèsar
August Jordana. A partir d’aquí, els mal de caps
d’en Víctor i la seva personalitat —veureu que tenen una sospitosa proximitat
amb el Raskòlnikov de Dostoievski— ens conviden a pensar en falses
culpabilitats i girs ben inesperats. Tot això, amanit amb una barreja de les
accions, divertiment, humanitat, intriga, foscor i violència, elements que no
deixen d’emparentar-se amb el gènere que ens ocupa.
Amb referència a les estructures narratives, el més
important és el punt de vista de la narració i, en definitiva, la manera
d’explicar. Un dels aspectes més interessants
d’aquesta novel·la és que va molt més enllà de contar els fets de manera
objectiva. I és que hi conviuen dues veus
narratives. D’una banda, la d’un narrador extern. D’una altra, el discurs d’un
personatge que no identifiquem fins a la fi de l’obra. És a dir, Tasis presenta
la consciència de l’escriptura —narració en primera persona— que es construeix
amb aquestes dues veus aparentment discordants que es conjuminen en una. Com
veiem, el joc de ficció dins la ficció es projecta com una imatge en un joc de
miralls successius. En aquest cas, tots dos discursos giren al voltant de la
mateixa història, des d’un punt de vista diferent, com una metàfora d’allò que
és la producció d’un text i el seu valor de veritat, com l’essència de la
literatura mateixa.
Pel que fa a l’espai on es desenvolupa l’acció, veureu com
s’adiu amb les constants assenyalades sobre aquesta mena de novel·les.
L’escriptor descriu la Barcelona dels anys quaranta, concretament el barri de
Gràcia, indret pel qual sentia una certa debilitat. En efecte, es definia[2] com un «barceloní amb un lleuger matís gracienc», ja que havia nascut al carrer de
Provença, molt a la vora del que després seria la ratlla divisòria amb un dels
punts del districte de Gràcia. A més del
protagonisme d’aquest barri, la història es complementa amb un recorregut pels
llocs més emblemàtics de la ciutat, com són la Rambla, el Paral·lel i la plaça
Reial, que ens remeten, com a lectors amb un component cultural comú, a un
espai del món real, existent més enllà de l’univers de ficció, que esdevé una
mena d’ancoratge amb la realitat. El seguit de referències a l’espai que
apareixen al llarg de la novel·la es converteix en una mena de recorregut per
l’espectre social. El centre barceloní, en aquest cas, esdevé un testimoni de
l’organització per classes i ambients. En un altre sentit, hem de fer
referència als espais comuns que es desenvolupen en aquesta novel·la,
característics de les trames de les històries d’aquesta mena. Un cas evident és
el reflex a la novel·la de la vida nocturna, els bars de mala mort i les
pensions barates que apareixen en els moments més delicats de la narració. En
aquest sentit, s'hi fa present l’agermanament amb alguns ambients típics de la
novel·lística negra nord-americana. En definitiva, veiem que la història de la
novel·la va prenent dades socials i històriques rellevants pel que fa a la seva
situació dins un context històric molt concret. A partir de les dades que ens
ofereix l’autor, s’estableixen clares connexions amb els elements que
envoltaven la creació literària en aquell moment. Som davant d’una hàbil
utilització de l’espai sobre elements i detalls contextuals.
Pel que fa als personatges, una primera diferència –—en
comparació amb els altres dos títols de la trilogia— rau en el fet que Jaume
Vilagut i Francesc Caldes només els veureu aparèixer a la fi de la novel·la, en
el moment d’extreure les darreres conclusions i elaborar els informes finals.
En aquesta ocasió, no hi ha en aquesta novel·la un protagonisme destacat. Tasis
hi mostra tota una sèrie de protagonistes entrelligats per diversos motius: a
més de la Pepis, que provoca tot un daltabaix quan arriba a les vides de tots
ells, cal mencionar-ne d’altres. En primer lloc, el propietari de l’argenteria,
Pere Biure, i la seva muller —Madame Biure o Suzette—, acompanyats dels
seus empleats, que conserven els noms d'aquells als quals Tasis dedica la
novel·la: Agustí Espuny i Víctor Jordana. A tot aquest repertori, s’hi han
d’afegir personatges secundaris, com els senyors Guilera o l’aprenent Manolo.
Quant al llenguatge, cal dir que el lector hi trobarà un
ús ben acurat i normatiu, tot i que a vegades resulta un xic artificial, atesa
l’evolució lingüística que ha tingut aquest tipus de narracions durant els
darrers anys. Finalment, no voldríem acabar sense esmentar algunes curiositats
d’interès. Primerament, la possibilitat que la novel·la fos traduïda al
castellà uns mesos després de la seva publicació, per Josep Maria Francès i
Ladron de Cegama, exiliat a Mèxic, que finalment no s’arribà a consumar. En
segon lloc, l’excel·lent rebuda entre alguns dels exiliats i amics a qui Tasis
envià la novel·la, dels quals es conserven algunes opinions: per exemple, la de
Pere Calders,[3] que manifestava: «Amb És hora de plegar considero que has
depassat de molt el to de la novel·la policíaca i t’he llegit amb el mateix
interès i la mateixa esclavitud al llibre —en el sentit de no poder-lo deixar— que
m’han desvetllat els tres o quatre grans models que recordo.» Vicenç Riera Llorca afirmava: «És hora de plegar m’ha agradat no
solament pel seu valor en si considerable, sinó pel que significa que el gènere
s’iniciï en la literatura catalana amb una qualitat literària que només en el
transcurs dels anys ha adquirit en altres llengües.» D’altra banda,
Maurici Serrahima li deia: «He llegit És
hora de plegar. Et felicito. [...] Construïda d’una manera original i
enginyosíssima, pren un fort relleu perquè en aquest “enginy” s’amaga alguna
cosa molt més fonda. [...]. Jo diria que els vostres innegables dots de
novel·lista potser han trobat la ploma, en la qual poden donar-se a fons, en la
novel·la de policies, un gènere tan legítim i eficaç com el que més.» Joan Oller Rabassa —fill de Narcís Oller— li recalcava: «És admirable la gràcia i seguretat amb què jugueu aquest gènere, en el
qual, com vulgarment diem, teniu la mà trencada. […] M’heu fet passar unes
hores d’interès llegint aquest llibre vostre, on, a més del gènere policíac, hi
he trobat uns tocs de tipus psicològic que acrediten l’art de l’autor.» Finalment, Anna Murià[4] que ressenyà la novel·la, digué: «Sense caigudes, ben
equilibrada, aquesta obra de Rafael Tasis manté els diferents aspectes del seu
valor al nivell de la veritable qualitat. És una de les millors novel·les
policíaques que conec.» Fet i fet, ha arribat l’hora de plegar, començar la
lectura i que el lector en gaudeixi. A les mans té una nova edició d’aquesta
joia literària, un encert per part de l’editorial de recuperar i reivindicar un
dels nostres clàssics policíacs. Una fita imprescindible que cal conèixer,
perquè fou així com va començar tot.
Àlex
Martín Escribà
Universitat de Salamanca
[1] Arimany, Miquel. Símbol vivent: biografia de Rafael Tasis.
Miquel Arimany, Barcelona, 1967.
[2] Tasis, Rafael. «Mentre
encara me’n recordo. Carrer de Provença». Pont
Blau, 1954, núm.26, p. 411.
[3] Tots aquests fragments de
cartes,
els podeu llegir a: Martín Escribà, Àlex (2015), Rafael Tasis, novel·lista policíac, Alrevés, Barcelona.
0 comentarios:
Publicar un comentario