- AlexMartínEscriba

Pròleg publicat a la novel·la de Rafael Tasis És hora de plegar de l'editorial 3i4.

És hora de plegar, o com aprofitar les vacances per escriure una novel·la policíaca

«Escriure una bona novel·la policíaca és un joc de bastant de taules»

Rafael Tasis

L’estiu del 1955 —gairebé els únics dies que féu vacances aquell any— Rafael Tasis va escriure, a Premià de Mar, entre el 19 i 24 de juliol, la tercera de les seves novel·les policíaques, titulada És hora de plegar. I és que l’any 1952 la família Tasis hi llogà una casa per passar-hi els estius. Dos eren els avantatges de triar aquesta localitat: d’una banda, la proximitat amb Barcelona —que permetia a l’escriptor de fer anades i vingudes amb facilitat i compartir algunes hores de vacances familiars— i, d’una altra, poder compaginar les tasques de la llibreria-papereria-impremta, escriure innombrables articles i complir els compromisos adquirits.

En aquest atapeït context de treball, Rafael Tasis redactà la novel·la que teniu entre mans. Pel que sembla, la idea original va venir de dues persones de l’entorn de l’escriptor que li van explicar tota la història que ens acaba plantejant. Com detalla Miquel Arimany,[1] un dels seus biògrafs i amics, es tractava de dos operaris de la seva impremta que quan plegaven d’allà anaven a treballar en una altra casa, que és on els passa l’aventura. Com indica Tasis a la dedicatòria de la novel·la, «amb gratitud, a Agustí i a Víctor, que m’ho van explicar».

En aquesta ocasió, apreciareu que el text es presenta dividit en nou parts, que —com ja és habitual a les novel·les de Rafael Tasis— coincideixen amb plantejament, nus i desenllaç, repartits de manera equitativa. Si als capítols inicials l’escriptor ens presenta tota l’amalgama de personatges i ens planteja bona part de la trama, els posteriors ens serveixen per a anar descobrint els possibles motius del crim, i finalment, intentar resoldre’l en mans del seu duet de protagonistes. És hora de plegar s’inscriu més aviat en la branca de la «novel·la d’enigma» ja tan característica de la seva producció. El lector hi trobarà el plantejament d’una incògnita, que caldrà resoldre, ja que la trama se centra en un petit i tranquil negoci d’argenteria del barri de Gràcia que es veurà afectat per l’arribada d’una nova dependenta, anomenada Maria Josefina Guilera, més coneguda per la Pepis —que, a causa dels seus encants físics-, farà trontollar tots els personatges. De fet, el lector s’adonarà de l’ús de la intertextualitat, en aquest cas es desvia cap al camp cinematogràfic, com la incursió de «dona fatal», un personatge ben icònic d’aquesta mena de narracions. Així s’entén l’enamorament del protagonista, en Víctor, i els intents dels altres per aconseguir-la coincidiran amb la troballa, als inicis de la narració, del cadàver de Pere Biure, el propietari de la botiga, acompanyada d’un robatori de gran valor. Precisament aquest furt d’un misteriós collar ens fa pensar que Tasis aprofità l’avinentesa per fer un homenatge a El collar de la Núria (1927), de Cèsar August Jordana. A partir d’aquí, els mal de caps d’en Víctor i la seva personalitat —veureu que tenen una sospitosa proximitat amb el Raskòlnikov de Dostoievski— ens conviden a pensar en falses culpabilitats i girs ben inesperats. Tot això, amanit amb una barreja de les accions, divertiment, humanitat, intriga, foscor i violència, elements que no deixen d’emparentar-se amb el gènere que ens ocupa.

Amb referència a les estructures narratives, el més important és el punt de vista de la narració i, en definitiva, la manera d’explicar. Un dels aspectes més interessants d’aquesta novel·la és que va molt més enllà de contar els fets de manera objectiva. I és que hi conviuen dues veus narratives. D’una banda, la d’un narrador extern. D’una altra, el discurs d’un personatge que no identifiquem fins a la fi de l’obra. És a dir, Tasis presenta la consciència de l’escriptura —narració en primera persona— que es construeix amb aquestes dues veus aparentment discordants que es conjuminen en una. Com veiem, el joc de ficció dins la ficció es projecta com una imatge en un joc de miralls successius. En aquest cas, tots dos discursos giren al voltant de la mateixa història, des d’un punt de vista diferent, com una metàfora d’allò que és la producció d’un text i el seu valor de veritat, com l’essència de la literatura mateixa.

Pel que fa a l’espai on es desenvolupa l’acció, veureu com s’adiu amb les constants assenyalades sobre aquesta mena de novel·les. L’escriptor descriu la Barcelona dels anys quaranta, concretament el barri de Gràcia, indret pel qual sentia una certa debilitat. En efecte, es definia[2] com un «barceloní amb un lleuger matís gracienc», ja que havia nascut al carrer de Provença, molt a la vora del que després seria la ratlla divisòria amb un dels punts del districte de Gràcia. A més del protagonisme d’aquest barri, la història es complementa amb un recorregut pels llocs més emblemàtics de la ciutat, com són la Rambla, el Paral·lel i la plaça Reial, que ens remeten, com a lectors amb un component cultural comú, a un espai del món real, existent més enllà de l’univers de ficció, que esdevé una mena d’ancoratge amb la realitat. El seguit de referències a l’espai que apareixen al llarg de la novel·la es converteix en una mena de recorregut per l’espectre social. El centre barceloní, en aquest cas, esdevé un testimoni de l’organització per classes i ambients. En un altre sentit, hem de fer referència als espais comuns que es desenvolupen en aquesta novel·la, característics de les trames de les històries d’aquesta mena. Un cas evident és el reflex a la novel·la de la vida nocturna, els bars de mala mort i les pensions barates que apareixen en els moments més delicats de la narració. En aquest sentit, s'hi fa present l’agermanament amb alguns ambients típics de la novel·lística negra nord-americana. En definitiva, veiem que la història de la novel·la va prenent dades socials i històriques rellevants pel que fa a la seva situació dins un context històric molt concret. A partir de les dades que ens ofereix l’autor, s’estableixen clares connexions amb els elements que envoltaven la creació literària en aquell moment. Som davant d’una hàbil utilització de l’espai sobre elements i detalls contextuals.

Pel que fa als personatges, una primera diferència –—en comparació amb els altres dos títols de la trilogia— rau en el fet que Jaume Vilagut i Francesc Caldes només els veureu aparèixer a la fi de la novel·la, en el moment d’extreure les darreres conclusions i elaborar els informes finals. En aquesta ocasió, no hi ha en aquesta novel·la un protagonisme destacat. Tasis hi mostra tota una sèrie de protagonistes entrelligats per diversos motius: a més de la Pepis, que provoca tot un daltabaix quan arriba a les vides de tots ells, cal mencionar-ne d’altres. En primer lloc, el propietari de l’argenteria, Pere Biure, i la seva muller —Madame Biure o Suzette—, acompanyats dels seus empleats, que conserven els noms d'aquells als quals Tasis dedica la novel·la: Agustí Espuny i Víctor Jordana. A tot aquest repertori, s’hi han d’afegir personatges secundaris, com els senyors Guilera o l’aprenent Manolo.

Quant al llenguatge, cal dir que el lector hi trobarà un ús ben acurat i normatiu, tot i que a vegades resulta un xic artificial, atesa l’evolució lingüística que ha tingut aquest tipus de narracions durant els darrers anys. Finalment, no voldríem acabar sense esmentar algunes curiositats d’interès. Primerament, la possibilitat que la novel·la fos traduïda al castellà uns mesos després de la seva publicació, per Josep Maria Francès i Ladron de Cegama, exiliat a Mèxic, que finalment no s’arribà a consumar. En segon lloc, l’excel·lent rebuda entre alguns dels exiliats i amics a qui Tasis envià la novel·la, dels quals es conserven algunes opinions: per exemple, la de Pere Calders,[3] que manifestava: «Amb És hora de plegar considero que has depassat de molt el to de la novel·la policíaca i t’he llegit amb el mateix interès i la mateixa esclavitud al llibre —en el sentit de no poder-lo deixar— que m’han desvetllat els tres o quatre grans models que recordo.» Vicenç Riera Llorca afirmava: «És hora de plegar m’ha agradat no solament pel seu valor en si considerable, sinó pel que significa que el gènere s’iniciï en la literatura catalana amb una qualitat literària que només en el transcurs dels anys ha adquirit en altres llengües.» D’altra banda, Maurici Serrahima li deia: «He llegit És hora de plegar. Et felicito. [...] Construïda d’una manera original i enginyosíssima, pren un fort relleu perquè en aquest “enginy” s’amaga alguna cosa molt més fonda. [...]. Jo diria que els vostres innegables dots de novel·lista potser han trobat la ploma, en la qual poden donar-se a fons, en la novel·la de policies, un gènere tan legítim i eficaç com el que més.» Joan Oller Rabassa —fill de Narcís Oller— li recalcava: «És admirable la gràcia i seguretat amb què jugueu aquest gènere, en el qual, com vulgarment diem, teniu la mà trencada. […] M’heu fet passar unes hores d’interès llegint aquest llibre vostre, on, a més del gènere policíac, hi he trobat uns tocs de tipus psicològic que acrediten l’art de l’autor.» Finalment, Anna Murià[4] que ressenyà la novel·la, digué: «Sense caigudes, ben equilibrada, aquesta obra de Rafael Tasis manté els diferents aspectes del seu valor al nivell de la veritable qualitat. És una de les millors novel·les policíaques que conec.» Fet i fet, ha arribat l’hora de plegar, començar la lectura i que el lector en gaudeixi. A les mans té una nova edició d’aquesta joia literària, un encert per part de l’editorial de recuperar i reivindicar un dels nostres clàssics policíacs. Una fita imprescindible que cal conèixer, perquè fou així com va començar tot.

Àlex Martín Escribà

Universitat de Salamanca