jueves, 5 de marzo de 2015






http://www.elmundo.es/cataluna/2015/02/03/54d0dc24ca4741c0318b45a2.html
Confesso que no sóc una lectora assídua de literatura negra o policíaca, i no perquè tingui el prejudici que les novel·les «de lladres i serenos» són entreteniments de poca qualitat, sinó perquè les lectures m’han portat per altres verals i perquè, això també ho he de confessar, la meva vena cinèfila m’ha robat, des de ben petita, moltes hores al sofà davant històries amb la mateixa intriga de fons, des de Rebecca, I Confess i les vicissituds de George Kaplan fins a les persecucions que filmà Frankenheimer a Niça i París, passant pels viatges a la roda de fira d’Orson Welles. I confesso, malgrat això, que m’ha fascinat descobrir en la prolífica obra de Rafael Tasis les primeres traces negres de la literatura catalana.
Rafael Tasis a París
La Bíblia valenciana, així com la seva novel·la anterior, Un crim al Paralelo, traslladen el lector a la ciutat vella i a un barri Xino, rònec i luxuriós, de la Barcelona dels anys trenta, on no hi falten llibreries de vell ni un murri periodista, Francesc Caldes, aficionat (ell sí) a llegir, entre altres clàssics del gènere, les aventures del comissari Maigret i les d’Hércules Poirot, dels qui aprèn els raonaments deductius a l’hora de treure l’entrellat d’un crim. Un investigador intuïtiu i més perspicaç, en Caldes, que el seu col·lega, l’inspector-comissari Jaume Vilagut, a qui li atreu més «el caire esportiu» del seu ofici «que totes les implicacions psicològiques, grates als detectius de novel·la». És hora de plegar, la darrera novel·la de la trilogia policíaca, en canvi, mena el lector pel barri de Gràcia dels quaranta, al voltant d’una ambientació sòbria, propera a la distribució de clarobscurs que tant atreia Hitchcock, i a través d’un joc de miralls de ficció dins de la ficció que en el seu moment despertà l’admiració d’Anna Murià, per la qualitat tècnica i literària: «És una de les millors novel·les policíaques que conec», afirmava en una ressenya.
Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) ha estudiat amb rigor i exhaustivitat l’aportació de Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París, 1966) al gènere negre i n’ha recollit les valoracions en el seu darrer llibre: Rafael Tasis, novel·lista policíac (Alrevés, 2015). Ell és qui m’ha obert la porta a aquesta faceta del dramaturg, crític literari i autor també de «novel·les ciutadanes», com ara Vint anys (1931), Abans d’ahir (1956) i Tres (1962). Es tracta d’un assaig divulgatiu, dividit en dues parts complementàries, molt ben estructurades, que recull i desenvolupa informacions específiques d’aquest vessant, fins ara disperses en llibres i articles d’altres estudiosos de l’obra tasiana.
En la primera part, l’autor analitza la trilogia citada més amunt i el paper pioner que tingué Rafael Tasis en la novel·la policíaca, en una època en què es podien comptar amb els dits de la mà les publicacions en aquest gènere d’escriptors catalans: El collar de la Núria, de Cèsar August Jordana, i les primeres incursions de Manuel de Pedrolo i Maurici Serrahima, al costat de les de Tasis. Entre altres aspectes, Martín Escribà destaca l’ús que fa l’autor, en les seves novel·les, de diversos punts de vista: la focalització externa en La Bíblia valenciana i enUn crim al Paralelo, i la combinació d’una veu extradiegètica amb una d’intradiegètica, amb la inclusió del dietari de l’assassí, en la novel·la És hora de plegar. Tasis dominava aquests i molts altres recursos tècnics propis de la tradició de la narrativa criminal i d’enigma, com ara el fet d’amotllar-se a un esquema senzill, el de crim-investigació-resolució, per desenvolupar l’argument. Però, segons Martín Escribà, Rafael Tasis no va triar aquest gènere només per plantejar enigmes que despertessin la curiositat dels lectors, sinó per omplir un buit en les lletres catalanes i «perquè considerava que era la millor manera de reflectir la Barcelona urbana de l’època». Tasis ho deia amb paraules més categòriques: «ciutat vol dir societat i la novel·la necessita aquest ambient social i no la solitud i el monòleg de l’home davant les muntanyes». L’escriptura de Tasis és una radiografia exhaustiva de Barcelona, en el sentit que recrea la ciutat dels anys trenta als cinquanta i en mostra l’evolució, i ho fa des de l’exili, cal no oblidar-ho, com «una defensa contra l’enyorament», tal com va confessar ell mateix en una enquesta amb Albert Manent.
La segona part de l’assaig d’Àlex Martín Escribà consta d’una antologia de textos que donen compte de la idea que Tasis tenia de la literatura com «un acte de servei». S’hi recullen els seus articles programàtics al voltant del gènere, el més significatiu dels quals és, potser, el que va titular «Ética i estètica de la novel·la policíaca (Notes per a un llibre que mai no escriuré» (1957), en el qual, a més d’enumerar les regles estrictes del gènere, Tasis aprofita l’autoritat intel·lectual i lingüística de Josep Carner per demostrar que «escriure una novel·la policíaca, sense fer trampa, és tan difícil com escriure un bon poema». Aquestes paraules, que Carner li va dir mentre desfeia la maleta de viatge, devien satisfer molt a Tasis, perquè les va repetir en més d’una ocasió per contrarrestar-ne d’altres de més despectives.
També té un interès especial l’anècdota que Rafael Tasis narra en l’article «Defensa i il·lustració d’aquest llibre (i d’un gènere literari)» (1960), a mode de microconte, sobre com va gestar Un crim al Paralelo i que, si llegiu en paral·lel amb el fragment del Diari de guerra i d’exili en què Tasis descriu la batalla de Batignolles, el 1944, just abans de l’alliberament de París (vegeu Diari íntim. Escrits autobiogràfics, a cura de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet), us pot fer posar els pèls de punta comprovar la capacitat de l’autor de dir l’horror i alhora fer de la imaginació una eina per a l’evasió. En l’anècdota, Tasis recorda com ell, com tants altres ciutadans, exiliats o no, de la França ocupada pels nazis, es delia per aconseguir pastanagues i, quan es va assabentar que se’n podien trobar als afores de París, va sortir de casa de matinada amb una motxilla i va pujar al primer tren en direcció a Chatou. Quan finalment va aconseguir que un pagès li vengués un manat de carottes per cent francs i s’esperava, cofoi, a l’estació per tornar cap a París, van sonar les sirenes alertant d’un bombardeig, que tant podia ser d’avions americans com dels enemics. És llavors quan li va venir al cap una notícia que havia llegit en un diari de Barcelona, anys enrere, sobre un assassinat a una venedora de dècims de loteria, una història real de ressons dostoievskians que li va servir de punt de partida per forjar mentalment la trama de la novel·la, tot vencent la por.
Martín Escribà també ha aplegat, en aquest segon bloc, un interessant epistolari de Rafael Tasis amb altres escriptors i intel·lectuals durant els anys d’exili, com ara Artur Bladé, Pere Calders, Vicenç Riera Llorca, Maurici Serrahima i Ramon Xuriguera, entre altres, que palesa la bona recepció de cadascuna de les novel·les policíaques de Tasis a l’altra banda de l’oceà així com el respecte que sentien els seus amics per l’esforç d’obrir camí en un gènere mancat de referents en la literatura catalana i, a més, estroncat com tots els altres per la dictadura franquista. Per últim, podem llegir ressenyes publicades en revistes com El Pont Blau i La Nova Revista, els anys cinquanta i seixanta, en què periodistes i escriptors, entre els quals, Murià, celebraven l’aparició tardana de la trilogia de Tasis en català. L’estudi es clou amb un text fins ara inèdit, El diari de l’assassí, que Martín Escribà ha recuperat del fons Rafael Tasis, dipositat a la UAB. És el començament d’una novel·la inacabada que, segons les fonts consultades per Martín, Rafael Tasis havia traduït d’una primera versió en francès, Roman de l’Assassin, i que atrapa de seguida el lector però el deixa amb un regust amarg de frustració, quan queda interromput l’únic fragment que se’n conserva. Ja se sap, el bon narrador assedega a qui aconsegueix, primer, seduir.

0 comentarios:

Publicar un comentario